Llengua catalana

TEXTOS GUANYADORS ESCRITS EN LLENGUA CATALANA

PROSA

CATEGORIA D (1r i 2n d'ESO)

Primer premi: Abel Alexander Vidal Martínez per "Estereotips":

Estereotips

Per la llei de protecció de dades actual no us puc dir el meu nom, pertanyo al gènere masculí i avui estic redactant un somni que ahir vaig tenir. Em veia a través dels meus propis ulls, uns de color caramel, és a dir, entre verd clar i marró. De sobte, em vaig fixar en un mirall que hi havia al passadís de la que suposadament era casa meva. Quin horror! Qui era aquella persona que s'hi reflexava? Jo era noi i... què estava veient? Una noia.

Portava el cabell sempre curt i ara el tenia llarg amb trenes i era rossa. Com a noi feia un

metre cinquanta d’alçada i ella era una súper gegant de metre setanta! Anava vestida amb una equipació blava de futbol, si jo no era esportista! Jo no era gaire bo en cap estil d’esport, però m’agradava intentar jugar com a porter, mentre que ella jugava d’una manera espectacular i, a sobre, era davantera. Va arribar el descans, va beure una mica d’aigua i es va prendre una pastilla per tranquilitzar-se, tenia molta d’energia, jo era molt tranquil. Ella sembla ser que havia estat diagnosticada amb el trastorn del TDAH, jo necessitava posar-me les piles a vegades, era massa dropo i ella ralentir-se, anar més a poc a poc, diria que necessitava practicar ioga, hehe. Segur que aquella noia era jo?

Vam començar la classe de català, ens van comentar que havíem de crear un avatar, una mena d'imatge personal virtual que fos semblant a nosaltres. A mi m’agradaven els dibuixos animats japonesos del Dragon Ball, però per molt que sigui estrany, a ella no li agradaven les princeses i, per això, va decidir crear una imatge d’una Valquíria (per qui no ho sàpiga, les Valquíries són unes guerreres ferotges i molt maques, de no sé quina mitologia). Aquesta noia trencava els estereotips de les noies delicades, tranquil·les a qui no els hi agraden els esports, aquella noia em fascinava, era estranya.

Ringggg, sona el despertador, és un altre dia, déu meu, aquesta nit no he somiat amb ella!,

vaja, tinc una sensació estranya, és com si em faltés mitja part meva, se m’havia oblidat que havia quedat amb els meus amics.

Quèeeee!!! No és possible, era ella i no hi havia ningú més, llavors li vaig preguntar: “Ets tu de veritat?” i ella va respondre que sí amb el cap. Però com és possible? ets igual que en el meu somni. Ella es va posar a riure i després va desaparèixer.

A continuació van venir els meus amics, vam jugar a futbol... Gol!!! Em van marcar i el meu¡ equip es va enfadar molt, al final vam perdre, vaig marxar i de camí cap a casa, la vaig veure. Vaig córrer cap a ella i quan ja estava a prop li vaig preguntar com es deia, ella somrient em va dir: “Lluna” i jo li vaig dir, doncs quina casualitat, jo soc en Sol.

FINALISTES:

Charlotte Graciano “Un sentiment ocult”.

CATEGORIA E (3r i 4t d'ESO)

Primer premi: Lucía Balcells, per "Zaida"

ZAIDA

Encara recordo aquell dia com si fos avui. Tenia tres anys el primer dia de col·legi, com tots els nens estava molt espantada. Vaig entrar en aquella classe plena de nens i nenes, uns ploraven, altres jugaven i allà estava ella asseguda a una cadireta.

Zaida era una nena d’aspecte fràgil, prima, amb els ulls grans i foscos, la vaig mirar i em va dedicar un gran somriure, des d’aquell moment vam ser amigues inseparables fins a sisè de primaria, que vam decidir prendre camins diferents. Tot i així seguíem en contacte, vam decidir fer un jurament, quan tinguéssim les dues 18 anys viatjaríem al seu país natal, Síria.

Aquell gran dia va arribar, una vegada finalitzat el curs, vam anar cap a Síria. No ens ho crèiem, que aquest dia tan desitjat hagués arribat. Ho teníem tot, però va succeir una cosa inesperada que ens deixaria marcades per a la resta de les nostres vides. 

Vam arribar a Síria, vam començar per visitar la seva capital, Damasc, una de les ciutats més antigues del món. Després per Hama, Aleppo, i molts llocs més interessants i difícils d’oblidar.

Nosaltres estàvem situades a una aldea als afores de la ciutat i la família de la Zaida em va acollir molt bé. 

Un matí ens vam despertar i vam sentir un soroll molt fort d’objectes que estaven sent llançats, gent que cridava: “Allahu akbar” (Ala és el més gran, en àrab). Tenia molta por i fins i tot ganes de vomitar. La Zaida em va fer una forta abraçada i em va dir: “No tinguis por, jo estic amb tu, recorda-ho”. La família de la Zaida ens va dir: “Agafeu el més important i correu, hem de sortir d’aquí!” 

Quan ja estàvem al carrer vaig veure un home barbut, vestit de negre, amb un arma a la mà, em va mirar molt fixament, aquella mirada mai l’oblidaré. 

Després de caminar molt vam arribar a un barri més segur, estava situat a la part oest de l’aldea, allà ens va acollir una família.

Ens vam asseure junt a la porta sense treure’ns les motxilles i vam dormir abraçades tota la nit. Al dia següent la situació estava més calmada, ja era més segur sortir. La Zaida va estar molta estona parlant amb els més grans de l’aldea, i jo vaig aprofitar per intentar calmar a la meva família per telèfon. 

Tot i que la revolta havia passat aconsellaven a tots els turistes tornar als seus països el més aviat possible i es vam posar en marxa per poder arribar el més de pressa possible a l’aeroport. Van preparar alguna cosa per a menjar i ens van portar en una vella camioneta junt amb una parella francesa que havia arribat de matinada. El meu francès era molt dolent, tot i així vam intercanviar un parell de paraules, i poc més. La Zaida estava callada amb la mirada perduda, absent. 

A l’arribar a l'aeroport tot va ser molt més fàcil, les companyies aèries estaven preparades per anar assignant places, i els avions començaven a sortir rumb a diferents capitals europees. A nosaltres ens enviaven a París, i d’allà, un altre vol que ens portaria a Barcelona. Vaig seure davant d’un vidre gegant i mentre veia als avions com feien cua per enlairar-se, ho vaig entendre: la Zaida no portava la seva motxilla, amb les presses no me n’havia adonat. La Zaida no venia amb mi. 

La vaig mirar i em va somriure, vaig veure de nou aquells ulls grans i foscos que vaig trobar a l’entrar en aquella classe quan tenia tres anys. Encara recordo les seves paraules: “No me’n puc anar, em necessiten aquí”.

Per més que vaig intentar convèncer-la que era perillós quedar-se, ella insistia que era més perillós per mi però no per a ella. Es quedava per ajudar. 

Aquella va ser la segona vegada que ens vam separar, pero no hi va haver promesa. “Tornarem a veure’ns”, em va dir. Encara tinc molts llocs per ensenyar-te del meu país i tornaràs quan sigui més segur i estigui més preparat per acollir gent de diferents cultures amb ganes d’aprendre la nostra cultura i no imposar la seva. 

Els anys van passar i des de Barcelona era molt difícil mantenir el contacte, la situació s’havia complicat i a penes arribaven bones notícies. L’aldea de la Zaida era molt petita i mai parlaven d’ella en els informatius i els periòdics.

Fa tres setmanes vaig rebre una carta, només veure el sobre i la lletra vaig saber que era ella. La Zaida m’enviava un bitllet per anar a visitar-la, junt a una fotografia amb dos nens petitons, tenien els ulls grans i foscos, tenien el seu somriure.   

CATEGORIA F (Batxillerat)

Primer premi: Isaac Ballester per "Aquella ombra":

Aquella ombra

Els dijous, després de sortir de l’institut, sempre vaig a ca l’àvia i, com sempre, per dinar fa paella. Quan acabem, la “iaia”, m’agrada més dir-li així, s’asseu al sofà a veure les notícies. I s’adorm. Aquell dia, necessitava unes monedes i, mentre dormia, els hi vaig agafar del calaix on els guarda. Me’ls vaig amagar dins la motxilla en aquella butxaca petita que mai havia sabut fer servir. Va ser el primer dia que li pispava diners; sovint m’emportava algun estri que em cridava l’atenció: una pinta, una cullera antiga… Quan vaig arribar al parc ell ja m’esperava. Amb el bitllet i les monedes
arreplegades de la iaia em va donar unes petites pastilles que furtivament van passar de les seves
mans a les meves.
Cada dijous robava diners a la meva àvia. La paella ja no em sabia tan bona. Només pensava en les pastilles que aquell home em venia, primer barates i cada cop més cares. Com m’agradaven! Però sabia que el que feia no estava bé… gens bé…
Un dia, la mare m’esperava a casa, enfadada:
-Saps què fa la iaia amb els diners? Em sembla que se’ls està gastant en coses estúpides… Em sembla que ja no hi toca.
Vaig callar.
Jo només pensava en el meu cofre, on guardava tot el que li robava a la iaia i on amagava aquelles pastilles que tant m’agradaven.
Tot empitjorà aquell dia que, en demanar la bosseta de pastilles a l’home del parc, em va demanar una xifra que sabia perfectament que no li podia pagar… Poc s’esperava que l’empentés i li etzibés una patacada amb la motxilla que duia a l’esquena. No només tenia la bosseta sinó totes les seves pastilles. Poc m’esperava jo que, quan vaig sortir de l’institut, l’home m’estigués esperant. Poc m’esperava que mai més tornaria a casa. Se’m va endur a un lloc d’on ja no vaig tornar… mai.
La mare em va esperar sempre i va agafar el costum de mirar hores i hores el cofre on hi havia una carta de l’àvia, que feia anys ja no feia paella els dijous: “Per a la meva dolça neta que em va alegrar tots els dijous que em venia a visitar, dins aquest sobre et deixo el que faci falta per deixar de comprar allò que no et fa gens de bé”.

FINALISTES: 

Ruoxi Lu: "Per fi"

Abir Rahman: "L'amistat és més gran que l'amor?

POESIA

CATEGORIA D (1r i 2n d'ESO)

Primer premi: Sara Abad Bosch per "Som convidats":

Som convidats

Un desastre ha ocorregut.

Per ningú era sabut.

Aquest sobtat impediment

ha obligat a fer confinament.

Els sanitaris tenen la responsabilitat

 de salvar part de la humanitat.

Les fronteres s’han tancat, 

amb el propòsit de reduir els afectats.

Hi ha gent que ho està passant fatal

perquè el coronavirus els ha tocat.

Aquesta gran situació

implica gran reflexió:

Què vol dir per tu la humilitat,

la responsabilitat i la solidaritat?

Pensem en ser empàtics amb la societat

perquè algú ho afrontarà amb dificultat.

Les ciutats s’han buidat

i a un altre ritme s’han adaptat.

Petons i abraçades, ja són grans temors

mentre que quedar-se a casa esdevé acte d’amor.

Tot d’una hem après 

que poder, bellesa i diners no valen res.

Mentre que nosaltres estem engabiats

la natura continua en llibertat.

Ella ens vol transmetre un missatge

i l’hem d’incorporar al nostre aprenentatge:

“No sou necessaris, no és un retret,

Aire, terra, aigua i cel sense vós anem bé.

Compartirem tot quan torneu

però els meus convidats sereu.”

Espero que aquest poema hagi interessat,

i algú hagi fet reflexionar.

Espero de tot cor que aviat tot això s’hagi acabat

i que tornem a la normalitat.

Amb un “adéu” m’acomiado jo

en aquest període que vivim amb por.

FINALISTES:

Martí Tineo Montolí “Tot va començar”.

Martí Tineo Montolí “Tots els moments són importants”.

Tarek Ayoub “La rosa”.

Shakhzoda Bobokulov “Tristesa”.

CATEGORIA E (3r i 4t d'ESO)

Primer premi: Faiza Alam, per "Davant d'una crisi":

Davant d'una crisi 

Sóc com un ocell tancat, 

Que el seu camí s'ha acabat. 

No puc saber què passa a ľunivers, 

Ni puc veure persones pels carrers. 

Estic lluny de les persones, 

Estic lluny de les paraules, 

Estic lluny de les regles, 

però tinc molta sort 

Perquè alguns estan davant la mort, 

però tenen al seu costat gent molt forta. 

Cada dia veig els mateixos colors, 

I veig les persones amb més dolors 

Cada dia la mort augmenta i augmenta el terror 

Algunes persones es tornen egoistes, 

I s'obliden de com és estimar. 

D'altres es tornen fràgils, 

Només volen que el malson arribi al seu final. 

D'altres es tornen forts, 

I ajuden a altres sense pensar. 

Hi ha persones que es burlen sense saber al que s'enfronten, 

Hi ha persones que resen perquè déu els salvi, 

Hi ha persones que ajuden sense dubtar ni una vegada. 

Alguns dubten si això arribarà al seu final, 

perquè no suporten aquesta crisi infernal. 

Però la gent forta sap que això aviat s'acabarà.

FINALISTES:

Tusha Ahmed: "Estima algú"

CATEGORIA F (Batxillerat)

Primer premi: Abir Rahman, per "Amor meu".

M'agradaria que fossis un llibre 
per poder passar les teves pàgines i 
subratllar les meves coses favorites sobre tu 
Doblegar els racons de la pàgina i 
dir als meus amics com de meravellós  ets 
T'estalviaria en una prestatgeria al costat del meu llit 
on vinc per escapar de la realitat i 
somiar amb les coses que em fan feliç 
Et llegiria una i altra vegada 
com si fossis l’únic llibre tinc i 
Et portaria a tot arreu amb mi. 
Perquè em faries feliç 
amb la manera de triar les teves paraules i 
que dolç que els deixes passar pel paper. 

FINALISTES:

Jenisha Gurung: "Ferit"

Marie Claire Castro: "Una trucada és prou"

Nadia Nondita: "Colors d'amor"